Father and Son

En la famosa cançó de Cat Stevens, el pare li diu al fill que s’ho prengui amb calma, que no és el moment per a canvis, però el fill li replica que no pot continuar ignorant el que sent dins seu, que sap que ha de marxar.

El pare no entén l’impuls d’autonomia del seu fill, li parla des de l’experiència. Ha fet tot el que calia per assegurar-li un futur, ha seguit uns valors que li han donat resultats, i ha arribat a vell seguint el camí traçat.

Però per molt que se l’estimi, el fill sent que no té sentit seguir el camí d’algú altre, encara que sigui el seu pare.

Si en el terreny personal l’emancipació d’una persona pot arribar a ser un moment traumàtic, a nivell de país mareja pensar-hi.

El poble andorrà té dos pares. No són pares convencionals, com tampoc ho és el fill. De fet el fill ha anat rebotant d’institució en institució, des de senyors feudals, passant per emperadors i reis, fins als pares actuals al llarg de més de 700 anys d’història. Descomptant alguna rebequeria puntual ha estat un bon fill, i en contrapartida els pares li han ofert protecció i seguretat.

Quan va ser prou gran per demanar les claus del seu destí, els pares li van oferir una constitució, a condició de no anar més enllà d’algunes línies vermelles, no fos cas que prengués mal.

Ara el fill ja s´ha fet gran. Pot signar convenis amb altres pobles, i fins i tot votar a l’ONU. Però està confós. Mentre una part tem els canvis, l’altra recorda la promesa de poder volar algun dia amb les seves pròpies ales, i ja no se sent còmode entre línies vermelles. Com en la cançó, ha entès que ha arribat l’hora de marxar.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 24/04/2013