Avui tinc un llarg reguitzell de temes possibles per comentar, i tots d’actualitat.
Hauria pogut parlar de la Diada de Catalunya i de cadenes de solidaritat. De la nostra mal entesa prudència andorrana, que ens impedeix mullar-nos sense ambigüitats a favor del dret a decidir i a l’autodeterminació del poble català, com ho podríem fer a favor del poble sud-saharià o del palestí.
O podria escriure sobre la dolorosa derrota de la candidatura olímpica de Madrid, empetitida pel lideratge d’uns polítics sense credibilitat, representants de l’Espanya dels tripijocs i la corrupció, i amb un futur més que incert. Sobre una candidatura encapçalada per una dona que no ha sabut aprofitar els quatre anys que ha tingut per preparar un discurs de dos minuts en anglès.
Necessitaria tres articles per comentar el discurs del nostre Copríncep episcopal, que va fer un gest d’apropament a altres cultures del món, emulant els moviments més integristes d’altres latituds, en proclamar que hem d’obeir els seus preceptes per sobre de les Lleis, els parlaments i l’Estat de dret. I tot això en un Estat laic. Com una Primavera àrab, però a l’inrevés, vaja.
Però cap d’aquests temes pot fer-li ombra al vertigen que experimentem quan un fill marxa de casa. Quan veiem com els fills van ocupant el lloc que fins fa poc era el nostre. M’adono de sobte de com cada pas de la generació següent ens va desplaçant cap endavant. No ho tindran fàcil, però per poc que els ajudem, estic convençut que ells acabaran recuperant tot allò que altres generacions van haver de lluitar i que nosaltres ens estem deixant arrabassar.
Publicat al Diari d'Andorra el 11/09/2013
Emès al programa Ningú és perfecte de Radio Valira el 11/09/2013
Emès al programa Ningú és perfecte de Radio Valira el 11/09/2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada