Un dels meus discs preferits de tots els temps és The dark side of the moon del grup Pink Floyd. Va ser el vuitè àlbum de la banda i es va convertir en un dels més venuts de la història. Es tracta d’un disc conceptual on els Pink Floyd, abanderats del rock progressiu i la psicodèlia dels anys 70 van decidir articular totes les cançons al voltant d’una temàtica donant coherència al conjunt, i provocant que a l’escoltar-lo ens deixem portar per l’ambient, conduint les nostres emocions en una seqüència lògica aclaparadora.
Cada cara del disc és, en realitat, una única peça, on les cançons són els capítols que donen cos al missatge musical. L’àlbum comença i acaba amb batecs de cor, i pretén reflectir les diverses experiències de la vida humana. La cara A concretament, abasta des de temes quotidians banals, fins a la importància del pas del temps, passant per la necessitat de no tenir por d’estimar o l’estrès de la vida moderna, per acabar amb el tema de la mort: amb el tema The great gig in the sky.
Tot i no ser la meva peça preferida del disc – honor que recau en la cançó Time – aquest és un dels temes que més m’han arribat a impactar, i no tant sols de la música de Pink Floyd.
El teclista del grup Richard Wright estava improvisant a l’estudi de gravació quan els seus companys li van dir que la progressió d’acords en la qual treballava sonava força be, i que l’haurien d’aprofitar en el seu proper àlbum. Aquells acords es van convertir en la base de la cançó però encara faltava alguna cosa per emfatitzar el dramatisme i la força necessàries per a un tema que tenia la vocació de parlar de la mortalitat dels humans.
Van decidir que hi calia una veu femenina i van fer venir la vocalista Clare Torry a fer una prova demanant-li que improvisés sobre el fons musical, prohibint-li utilitzar frases o paraules. Li van donar unes quantes indicacions sobre els sentiments que volien transmetre i es va limitar a utilitzar la seva veu com si fos un instrument.
El resultat final, per a mi, té una bellesa, una força i una càrrega emocional indescriptibles. És un tema que acostumo a escoltar quan, com tothom, passo per algun moment de dolor o de desànim. Els sentiments entren en ressonància amb la música i ens arrosseguen des dels primers acords. La cançó comença suaument i ens porta fins a un estat de paroxisme on es barregen sensacions com la ràbia i la impotència, fins a tornar a decaure lentament en una mena de calma i acceptació.
Últimament ens han colpit les morts recents de diverses persones que ens han deixat massa joves com a conseqüència del càncer. Sigui quin sigui el motiu, quan una persona propera desapareix, la vida ens sembla de cop efímera i tenim tendència a qüestionar en quina mesura l’estem aprofitant com caldria. Els problemes personals, les crisis i la quotidianitat passen a un segon terme durant unes hores, abans de deixar-nos arrossegar de nou pels imperatius del dia a dia.
El filòsof Antonio Fornés explicava en una de les excel·lents entrevistes de la contra de La Vanguardia què “no té sentit apostar la nostra vida en el treball, la casa i les obligacions. Al final només ens quedarà haver viscut en la màxima de les dignitats, que és la de exercir de humà”.
Ara us he de deixar, que és tard, demà em llevo a dos quarts de set per ajudar els nens a anar a l’escola i m’espera un dia ple de reunions i feina per intentar cobrir despeses al meu despatx, un dinar en tres quarts d’hora abans de tornar a la feina, i tornar a casa havent fet les compres pel sopar. Al vespre, quan els nens dormin, potser podré tornar a escoltar The great gig in the sky abans de tancar els ulls i anar a dormir.
Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès l’u de febrer de 2012.
Link de Great gig in the sky a youtube:
http://www.youtube.com/watch?v=UC01eq2Vkg0&feature=fvst
Link de la contra amb Antonio Fornés:
http://www.lavanguardia.com/lacontra/20120119/54244580431/antonio-fornes-trabajamos-mas-horas-que-un-esclavo-romano.html
Amb les llàgrimes als ulls, ahir et vaig escoltar. Un dia trist, molt trist en perdre al pare dels meus amics d'infància. Portem una "mala ratja", és molt dur.
ResponEliminaNomés et dic que ànims, que els nostres ens necessiten i molt... i que sempre podem tornar a escoltar-la.
Sandr@ L.A
Ha estat una trista coincidència escriure-ho just el dia abans. Una abraçada molt forta a tota la família.
ResponElimina