SOSTRE DE VIDRE

Groucho Marx va dir un dia que mai voldria formar part d’un club on s’acceptessin persones com ell. En realitat, la frase la va motivar el fet que no el van admetre en un club al qual s’havia inscrit amb el seu nom real. Malgrat que després del rebuig,  els membres del club es van adonar de qui s’amagava rere el nom de Julius Henry Marx i van intentar rectificar, en Groucho va deixar anar la seva lapidària frase, i es va quedar a casa.

Tots hem estat confrontats en un moment o altre al neguit de l’acceptació social. Ja sigui a l’escola, amb els amics o a la feina. Pertànyer a una gran o micro comunitat ens reconforta i ens fa sentir menys sols al estar envoltats de gent que comparteix alguna cosa amb nosaltres. I quedar-ne exclòs -per algunes persones- es pot convertir en un autèntic drama personal.

Existeixen clubs o comunitats de tot tipus, amb o sense estatuts. Es creen associacions de persones amb afinitats o problemes comuns i amb objectius diversos, des de passar una bona estona fins a defensar els drets d’alguns col·lectius.

La sub-cultura popular també ens diferencia despietadament entre guapos i lletjos, prims i grassos, alts i baixos, calbs i peluts, cultes i incultes, intel·ligents i curts de gambals, feliços i desgraciats,  i la pitjor de totes: entre guanyadors i perdedors.

Però existeixen discriminacions més cruels i subtils encara. Els que separen una part de la població de la resta, mitjançant el que es sol anomenar un sostre de vidre.

De forma més o menys natural, i sense necessitat d’una planificació o intencionalitat organitzada existeixen sectors de població en posició avantatjada i d’altres que ho tenen molt difícil per progressar. Entre les els dos grups existeix encara, però està en vies de desaparició la classe mitjana, que sol fer de pont entre les dues tendències extremes.

Una de les conseqüències de la crisi actual és la destrucció de la classe mitjana, creant un autèntic fossat entre rics i pobres, avantatjats i putejats.

El fet de pertànyer a un grup o altre no ens fa ni millors ni pitjors, Andorra no és més classista que altres països, és un país d’acollida on tothom es fa amb tothom en un model de convivència que molts estats voldrien. La única diferència rau en les oportunitats de progrés reals dels uns i dels altres.

Els sostres de vidre no són totalment infranquejables. Hi ha dues vies d’entrada principals. La via petita permet que de tant en tant, en mèrit a l’esforç i al talent alguns ciutadans arribin a destacar prou per entrar al club VIP. L’altra via es regeix més per un tema d’interès, si algú pot aportar i ser útil als altres membres del club només cal que accepti tàcitament les normes del club per passar-ne a ser membre.

El sostre de vidre separa un món d’oportunitats on sol circular informació privilegiada, on es gesten els grans projectes i la resta, que viu somiant en un món d’igualtat d’oportunitats.

En clau de societat es pot entendre que quan s’assoleix una posició de relativa comoditat les persones vulguin conservar aquest estatus i acabin perdent qualsevol tipus d’empatia amb la resta de la societat.

Però en clau de país democràtic, els poders públics han de vetllar per la igualtat de drets de tots els seus ciutadans.

La setmana passada el Govern va aprovar el projecte de Llei d’inversió estrangera per entrar-la a tràmit parlamentari. Després de viure durant dècades en l’estatu quo i practicant el “qui dia passa any empeny” per fi un govern assumeix que no podem continuar vivint d’esquenes a la resta del mon i obre la porta a una autèntica revolució per a l’economia del país. Aquest canvi, desitjat o assumit ha de permetre la possibilitat d’implantació de nous negocis, creant noves oportunitats a dins i fora de les nostres fronteres.

La  decisió és valenta i l’objectiu l’obertura de tots els sectors de l’economia. Ja ho va provar el govern Pintat, però el seu propi partit ho va impedir aleshores. Ara sembla que la situació de crisi ha afavorit que la proposta tiri endavant.

Caldrà veure però, si la Llei està dissenyada pel conjunt de la societat, o retocada i mutilada per la pressió dels lobbys que es passegen per damunt del nostre sostre de vidre particular.

De moment, abans de nàixer ja tenim dos símptomes preocupants que s’hauran d’explicar molt bé si prosperen. Els advocats han aconseguit quedar-ne fora, i el govern ha introduït un criteri d’arbitrarietat insòlit. Sota el paraigües de l’interès general les autoritzacions de nous negocis s’analitzaran una per una, i serà un ministre o l’alt funcionari de torn qui decidirà si aquesta s’ajusta o no a l’interès públic.

En un estat democràtic aquesta responsabilitat hauria de ser exclusiva del parlament, legítim representant del conjunt de la societat. En tot cas, ara li toca als nostres parlamentaris tractar la qüestió i demostrar si és veritat o no que Andorra hi ha sostres de vidre que divideixin la societat en dos.

Twitter @GuillemVA

Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el dia 07/03/12