ENTRENADORS

Aquest dissabte, els aficionats al futbol podran viure un dels partits més esperats i de més nivell de la història d’aquest esport. S’enfronten els que probablement siguin els dos millors equips del món, i possiblement de tots els temps. El Barça i el Madrid es jugaran molt més que la lliga en aquest partit on Jose Mourinho té la que pot ser la seva última oportunitat per imposar el seu model sobre el de Josep Guardiola.

El Madrid, a base de talonari ha aconseguit ajuntar un grup heterogeni de jugadors de talent excepcional. El Barça, també amb talonari – no ens enganyem-, però sobretot en base a una cantera excepcional i una mateixa filosofia, ha creat un grup homogeni que, liderat pel millor jugador de tots els temps, ens ha regalat innombrables partits on han elevat la pràctica d’un esport a la categoria d’art.

Podria fer moltes més diferències entre un equip i l’altre, parlant de tàctiques, entrenadors, política de comunicació, directives, i un llarg etcètera. Però ho limitaré a aquest aspecte, perquè sota el meu punt de vista és el més important, i també perquè és l’aspecte que m’interessa destacar per fer un símil polític.

En clau política a Andorra no tenim ara per ara cap Barça, però si que tenim l’anomenat “govern dels millors” de Demòcrates per Andorra. La situació política i econòmica del país va afavorir que el 3 d’abril de 2011, una plataforma política heterogènia, amb ideari polític encara pendent de definir va assolir una victòria aclaparadora a les eleccions generals, amb una majoria suficient fins i tot per endegar reformes constitucionals.

Conec personalment molts dels integrants de la plataforma, i no tinc cap dubte de la seva vàlua professional, política i humana. Estic convençut de la seva voluntat de trencar els esquemes que calgui per fer sortir el país de la crisi i, malgrat les crítiques –pròpies i alienes-, s’ha de reconèixer que si en molts terrenys encara els falta molt camí per apropar-se a les expectatives que van crear davant la població, atrevir-se a capgirar el model estructural de país eliminant la figura dels prestanoms amb la Llei d’obertura econòmica és un gran pas en aquest sentit.

Tanmateix, no acompanyar aquesta Llei d’un model final de país ben pensat genera moltes incerteses. És cert que ja s’ha anunciat un paquet de reformes legislatives que seguiran l’obertura econòmica, però costa d’entendre que es vulgui edificar el nou model sense haver-ne preparat els fonaments. No podem continuar improvisant solucions a cops de cap en funció de la conjuntura econòmica o de qui ens assessori en un moment donat. La Llei d’obertura econòmica ja sortirà coixa en no haver posat les bases necessàries per al seu desenvolupament òptim. No caldria incloure arbitrarietats com l’autorització cas per cas a criteri de govern si aquesta Llei estigués acompanyada d’un seguit de Lleis complementàries com una Llei del comerç que defineixi clarament quins tipus de negocis, indústria i pràctiques comercials volem a Andorra. Que prohibeixi les indústries contaminants, que impedeixi la competència deslleial, que prohibeixi polítiques de dumping de preus o reguli les situacions de monopoli.

Tampoc no estaria de més tenir a punt una nova Llei d’immigració adaptada a l’obertura econòmica, i posats a demanar, unes lleis que reforcin l’estat de dret i la cohesió social, com la Llei de transparència i unes noves –les enèsimes- Llei del treball, i d’accés a la nacionalitat.

En definitiva, caldria un autèntic treball d’equip per definir la societat i el país que volem per les properes generacions. Hem de tenir clar si el que volem és el premi al “pitxitxi” o volem acabar guanyant la lliga.

Twitter @GuillemVA

Pel programa Ningú és perfecte, emès el 18/04/2012