El dia 23 de juliol de 2007
estava a Barcelona per una reunió de feina. A mig matí una cadena d’avaries
iniciada a la subestació de Collblanc va deixar mitja ciutat sense subministrament
elèctric.
En sortir de la reunió, poc abans
del migdia vaig trobar en una situació insòlita. Em trobava al mig de
l’eixample disposat a tornar cap a Andorra, però s’havia creat una mena de
situació d’emergència que ningú sabia quan podria durar. Engrescat pel bon temps,
havia fet el viatge en moto, i si ja fa un cert respecte circular sobre dos
rodes en la ciutat de Gaudí, fer-ho amb els semàfors apagats semblava poc menys
que una missió suïcida. Malgrat tot havia de tornar i no
semblava que la situació tingués un remei fàcil. Vaig engolir saliva, em vaig
posar el casc i em vaig dirigir en estat d’alerta màxima cap al primer
encreuament.
Les persones podem arribar a ser
a ser insolidàries, egoistes i mesquines en un dia normal. Però curiosament, de
vegades, en situacions d’emergència la polaritat s’inverteix. Deixem de mirar
per nosaltres i ens posem a treballar en equip, com un eixam de formigues
organitzades.
De forma espontània, sense guàrdia
urbana, ni semàfors ni cap mena d’ajuda, els vehicles es van organitzar. En
algunes cruïlles diverses persones feien de urbans improvisats, i els
conductors sorprenentment acceptaven l’ajuda oferta seguint les consignes sense
protestar. En altres cruïlles, simplement els vehicles passaven per torns.
Sense que ningú intervingués, al cap de una estona de donar pas a un carrer,
els vehicles s’aturaven i deixaven pas als del carrer transversal.
Vaig travessar tot l’eixampla i
sortir de Barcelona sense notar una diferència en temps significativa, i el què
és més important, sense cap sensació de perill i absolutament enamorat de la
raça humana.
Les persones som capaces del
millor com del pitjor, però jo estic convençut què a la base som molt més del
què demostrem en el nostre dia a dia. La llàstima és què tenim tendència a
oblidar-ho, però som absolutament increïbles.
És cert què hi han desastres,
guerres i abusos arreu, però avui no tinc ganes de parlar-ne. L’anècdota dels
semàfors confirma que quan no tenim més remei sabem deixar l’individualisme de
costat i comportar-nos de forma responsable i desinteressada. Col·lectivament
podem fer molt més del què faríem estirant cadascú pel seu costat.
Utilitzem semàfors, regles i
lleis per evitar abusos i garantir que tot vagi be, però en realitat no
necessitem que ens diguin el què em de fer, ho sabem de forma natural.
Qui sap? Potser aquest any 2012
no serà tant dolent com ens volen fer creure. Potser en gran mesura depèn només
de nosaltres que aquest sigui el primer dels millors anys de les nostres vides.
Amb una mica de sort, d’aquí a
poc temps ens haurem tornat a guanyar el privilegi de tornar a deixar-nos anar,
perdre el món de vista, a viure per sobre dels nostres mitjans, i continuar
malbaratant els recursos del nostre planeta. O potser haurem començat a madurar
com a societat i aprendrem què si deixem de competir amb els altres i ens
centrem en competir contra nosaltres mateixos, en millorar cada dia per ser
millors persones i més responsables, en sortirem beneficiats col·lectiva i
individualment.
Aquest serà doncs el meu desig
pel 2012. Què aprenem a respectar els semàfors sense necessitar-los, i que no
ens calgui un nou estat d’emergència per traure el millor de nosaltres
mateixos.
Bones festes i feliç any nou a
tots.
Twitter @GuillemVA
Pel programa Ningú és perfecte de
Ràdio Valira, emès el 21/12/2011
