Allò que importa

L’any 94, durant la presentació del disc From the cradle, Eric Clapton va declarar que de tots els estils que havia tocat, només interpretant blues sentia que era ell mateix. Deia, però, que la sensació que li produïa l’espantava, ja que tocar-lo era una forma de mirar dins seu i enfrontar-se a la seva pròpia realitat.
Ens passem bona part de la nostra vida fugint de nosaltres mateixos, per tal d’evitar confrontar-nos a les nostres pors i la nostra soledat.
Hi ha qui prova d’acumular poder, altres es conformen amb diners. Uns corren, altres són addictes al treball. Alguns intentem domesticar l’entorn mirant de no trepitjar les línies de les rajoles o repetint algun gest que només nosaltres coneixem. Altres es refugien en l’escalf d’una calada a la seva cigarreta.
Confiem en petits rituals quan som davant d’una prova o un examen, i creuem els dits abans de conèixer-ne els resultats. Alguns exerceixen l’autoritat de forma malaltissa per compensar les seves pròpies inseguretats. Altres combaten la injustícia i la crueltat abocant-se a ajudar persones necessitades, causes perdudes o animals abandonats.
Alguns opten per posar ordre i fer neteja al seu voltant, intentant compensar d’alguna forma el seu propi caos interior. Altres ens posem cuirasses lluents de seguretat i autocontrol per amagar el nen petit que duem a dins.
Només són artificis que ens permeten no haver de mirar endins, però ens distreuen del que de debò importa, com sentir i viure. Com la rialla d’un nen, l’abraçada dels teus fills, la seguretat de l’entorn familiar, el suport dels amics o la mirada còmplice de la teva parella després d’un dia esgotador.

Twitter @GuillemVA

Emès al programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira i publicat al Diari d'Andorra el 26/02/2013

Diàleg

En català, la paraula governar té vàries accepcions, generalment lligades a la idea de dirigir o guiar, ja sigui un vehicle, una persona o un país. Curiosament la primera accepció de governar segons el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola és la de “manar amb autoritat o regir alguna cosa”. Així ho deu entendre el Partit Popular si ens atenem a la seva ofensiva en tota regla contra els drets i les llibertats dels seus ciutadans, i els que pensen, en general, que la democràcia no és més que una eina útil per sotmetre els ciutadans als interessos d’unes elits. Però ni els canvis impulsats pel Partit Popular ni la seva Llei sobre seguretat ciutadana són suficients per si mateixos; els cal elaborar una estratègia per garantir la seva perdurabilitat. Aquesta tasca recau en el ministre d’Educació espa­nyol, Juan Ignacio Wert. La seva reforma pretén reduir en un 75% les hores lectives de filosofia i laminar significativament la formació artística. És a dir, reduir a la mínima expressió el pensament crític i la creativitat en el país dels toros, els grans clubs de futbol i l’omnipresent teleescombraria. Panem et circenses, tradició i pensament únic. Els ingredients màgics per poder dirigir una població adormida sense ni tan sols haver d’embrutar-se les mans. Abans, però, els cal silenciar els pensadors com Jürgen Habermas amb la seva defensa del diàleg en “l’esfera pública” com a eina necessària per formar consens, afavorir canvis i reforçar la societat. Un diàleg com el que, relegat als cafès i salons literaris del segle XVIII, va donar peu l’any 1789 a la Revolució Francesa.

Twitter @GuillemVA

Emès al programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira i publicat al Diari d'Andorra el 19/02/2013

Esport

La redacció dels programes electorals sol ser un treball d’equip, o d’equips de persones més o menys entesos o interessats en algun tema concret, sota la supervisió de l’executiva del partit. No hi ha temes més polítics que altres. La simple decisió de donar-li més o menys importància ja és una decisió política. Un dels temes que poden semblar no tan polítics és l’esport, si més no en el sentit que difícilment faria perdre o guanyar unes eleccions. Recordo la redacció d’un programa comunal, on vam acabar caient en els tòpics de sempre segons els quals l’esport és una activitat vital per a la societat. A part de la seva aportació a la salut física, aquest fomenta els valors essencials de la competició, la superació, el respecte a les regles i als rivals, el joc net i el saber perdre. Vaja, que si ens arriben a deixar una mica de corda hauria faltat poc per acabar proposant que els consellers anessin als plens de comú en shorts.

Costa molt avui en dia identificar clarament aquests valors més enllà de l’esport de base. L’esport professional ha degenerat en un negoci on l’esportista és la mercaderia en mans de directius, advocats i patrocinadors de grans marques, i tant se val si aquestes representen corporacions o països que vulneren sistemàticament els drets humans.

A Rússia els Jocs han estat l’excusa perfecta per invertir més de 50.000 milions de dòlars. Coubertin, per qui l’important era participar, cercava la unió dels homes al voltant de l’esport. A Sotxi l’important també serà participar, però en el negoci. Quant a la unió dels homes, en fi, com menys ambigüitats millor.

Twitter @GuillemVA

Emès al programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira i publicat al Diari d'Andorra el 12/02/2013

Subjectivitat

El 95% dels espanyols pensen que estan envoltats de casos de cor­rupció. En canvi el 75% dels danesos opinen que aquests són fets aïllats i excepcionals. Són dades d’una enquesta a escala europea segons la qual la corrupció costa cent vint mil milions d’euros l’any als països membres de la unió. Pel comú dels mortals aquesta notícia té una lectura inequívoca; la cor­rupció és una xacra generalitzada, gairebé sistèmica a Espanya, i un fet aïllat reservat a alguns delinqüents sense escrúpols a Dinamarca. En canvi, segons qui en surti esquitxat o el color del mitjà que reprodueixi la notícia ens podem trobar amb les més diverses interpretacions del mateix fet. Es pot interpretar per exemple, que els nivells de corrupció són en realitat similars però els espanyols són malfiats i els danesos massa benèvols. O senzillament que espanyols i danesos no tenen la mateixa idea del que és corrupció. A Andorra, a manca d’informació fidedigna les dues percepcions conviuen al mateix temps. Només cal parar una mica l’orella en qualsevol tertúlia de bar per escoltar greus desqualificacions en vers polítics, funcionaris i empresaris, però insinuar l’existència, no de corrupció, sinó de simples tractes de favor o d’ús d’informació privilegiada en segons quins cercles pot provocar rebuig i indignació. Per la CE el que cal és “reforçar els mecanismes de control, fer més transparents els processos de presa de decisions i garantir una supervisió coherent”. Per sort aviat disposarem de l’anunciada i necessària llei de transparència, tant de bo el 95% dels andorrans no l’hàgim d’acabar considerant paper mullat.

Twitter @GuillemVA

Emès al programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira i publicat al Diari d'Andorra el 05/02/2013

Bambolines

A l’obra de teatre Pel davant i pel darrere, adaptació catalana de l’original de Noises off, de l’autor britànic Michael Frayn, l’espectador gaudia d’una història bidimensional podent seguir al mateix temps l’obra representada per un grup d’actors novells, i l’evolució de les seves pròpies vivències entre bambolines. A mesura que va avançant la gira, les vivències personals dels actors acaben contaminant el fil argumental de l’obra, al mateix temps que les escenes interpretades van provocant reaccions a la vida real. El cap de setmana passat el Partit Popular espanyol va representar l’obra Junts sumem en el marc del seu congrés autonòmic celebrat a Barcelona. El guió, previsible en els continguts i en les formes, no va ser cap obra d’art. Ni un gest d’apropament, ni el mínim esbós de proposta de solució. Va ser tan sols una arenga per als convençuts basada en la política de la por i la negació dels valors democràtics més elementals. Més enllà de “machetazos” i les habituals comparacions amb ETA, Rajoy ho va resumir en una frase: “Votar és un dret democràtic, però no en qualsevol lloc ni a qualsevol hora ni de qualsevol manera, ni sobre qualsevol assumpte.” Més tard, Alicia Sánchez-Camacho i alguns dels assistents van coincidir amb representants destacats d’altres forces polítiques com Artur Mas, Pere Navarro, Jordi Pujol i exministres del PP i del PSOE, entre altres, en un dinar organitzat per l’empresari Luis Conde. Va ser un autèntic bany de realitat on ningú no va voler fallar al mini-Bilderberg local, convocat cínicament en forma de dinar solidari per les persones discapacitades.

Twitter @GuillemVA

Emès al programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira i publicat al Diari d'Andorra el 29/01/2013

Muntant mobles

L’altre dia vaig anar a Ikea. No és gaire original, ho reconec. Fins i tot se’m podria acusar de deslleial amb els empresaris del ram andorrans, que com la resta, malviuen fent feinetes o venent algun moble de tant en tant. Què voleu, d’on no n’hi ha no en raja, que s’ocupin els estadistes d’arreglar el món que prou feina tinc amb el meu dia a dia. Total, que hi vaig anar, vaig comprar la mercaderia i vaig tornar a casa a muntar aquell escriptori tan mono i barat. El procés, que es prometia senzill, va durar hores. És la diferència entre un professional i un rata que intenta estalviar quatre euros fent una feina que li va gran. Però tanmateix me’n vaig sortir. Evidentment si hagués d’afegir el cost del viatge i les hores emprades com a dietes professionals el cost s’hauria disparat. Però després de lesionar-me, fer una estesa èpica per casa i rectificar vàries vegades en haver confós alguna peça o no haver emprat els cargols que tocava en el moment adient, me’n vaig sortir. No deixa de ser curiós tot plegat. Vaig passar una tarda fent una feina per a la qual no estic qualificat, mantenint la il·lusió de ser el mestre del meu destí, tot seguint les instruccions d’unes persones que no conec, i emprant unes eines que altres persones havien dissenyat a tal efecte. De cop la sensació de llibertat i orgull va quedar reduïda a la mínima expressió. Vaig entendre com es deuen sentir els governs que s’esforcen a mantenir una il·lusió de democràcia als seus ciutadans, quan en realitat no són capaços de sortir del guió que unes quantes organitzacions a l’ombra han escrit per ells.

Twitter @GuillemVA

Emès al programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira i publicat al Diari d'Andorra el 22/01/2013

Llum

Jean-Jacques Rousseau pensava que l’home és bo per naturalesa, que “neix lliure però està encadenat per tots costats”. Estar o no d’acord amb aquesta premissa porta a dos maneres radicalment oposades d’entendre el món. Si l’home és bo per naturalesa aquest pot arribar a actuar desinteressadament pel bé dels altres i fer allò millor per a la comunitat perquè entén que és l’opció més coherent. No necessita l’amenaça de cap mesura punitiva per condicionar els seus actes, però necessita informació objectiva per formar-se un criteri. En canvi, si l’home és dolent per naturalesa acabarà actuant anteposant el seu interès pel damunt del general. Creure en una o l’altra opció condiciona els models educatius, les ideologies i les normes que se’n deriven. El primer model et porta a creure en l’educació sobre la base de l’aprenentatge i en la capacitat de les persones per prendre decisions encertades. El segon, que les persones només actuen correctament sota l’amenaça del càstig, fent prevaldre la disciplina a l’explicació i el diàleg. Que tinguin o no un criteri propi, encertat o equivocat, és indiferent, ja que les normes asseguraran que actuï correctament. El que grinyola del segon model és que si assumim que les persones no són responsables en general, per què haurien de ser-ho les que elaboren les normes? Estem ben lluny de la República de Plató. El talent i la gent preparada marxen lluny de casa on se’ls reconegui la seva vàlua o malviuen amagats a l’ombra dels amiguismes i la corrupció. La foscor només es pot combatre amb llum, però la llum només la pot encendre qui no tingui res a amagar.

Twitter @GuillemVA

Emès al programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira i publicat al Diari d'Andorra el 15/01/2013