La setmana passada em vaig inspirar, llegint una notícia del diari d’Andorra, per parlar sobre la corrupció a Andorra i la feina del Grup d’Estats Contra la Corrupció, GRECO.
La notícia em va semblar tan sorprenent que sense pensar-ho dues vegades, donant-la per bona, em vaig llençar a la jugular dels avaluadors del GRECO.
De res van servir quatre anys com a portaveu del comú d’Escaldes, ni els quatre com a conseller general. Vaig fer amb els amics periodistes, el que se sol fer a un altre nivell amb els polítics; oblidar que són persones. Que opinen sobre tot sense ser especialistes (tret d’excepcions) en res, que poden tenir un mal dia, poden estar mal informats, i en no ser especialistes ni adonar-se’n, o senzillament, ens poden prendre el pèl.
Jo hi vaig caure a quatre grapes al llegir :
“Amb tot, diu de manera clara que “l’absència de casos significa que la corrupció està totalment absent al Principat”. “La petita mida de la comunitat andorrana ofereix un control social més gran que en altres llocs i, pel que sembla, ajuda a reduir certes tendències criminals”, expliquen els avaluadors en l’informe.”
Intel·ligent com sóc, vaig gaudir d’allò més ridiculitzant els autors de l’informe del GRECO, en un post que pel meu propi escarni no penso esborrar del meu blog.
Per sort, en l’era del 2.0 ja no cal que ens empassem i donem per bo tot el que ens arriba dels polítics, dels mitjans o fins i tot dels amics. L’accés a la informació ens permet avui en dia anar sovint a la mateixa font i formar-nos un criteri propi.
Les dues citacions reproduïdes en l’article eren en la versió oficial de l’informe:
“L’absence d’affaires ne signifie pas non plus que le phénomène de la corruption soit totalement absent dans la Principauté”
“Certes, comme l’ont souligné certains interlocuteurs rencontrés lors de la visite sur place, la petite taille de la communauté andorrane donne au contrôle social un rôle sans doute plus important qu’ailleurs et semble contribuer à limiter certaines dérives délictuelles ; mais dans le même temps, ils ont aussi reconnu que l’étroitesse des relations sociales constituait aussi une contrainte négative pour la révélation de faits de corruption”
No en faré més comentaris, ja sabeu llegir. Potser un altre dia tocarà parlar del que penso del periodisme, com ja ho he fet amb els polítics. Avui volia parlar de corrupció.
Un cop fet l’aclariment, i després de demanar disculpes als redactors de l’informe anem al moll de l’os; l’anàlisi i les conclusions de l’informe sobre la situació de la lluita contra la corrupció al nostre estimat país.
La situació a Andorra, tal com ens retrata el GRECO, la podeu consultar a la pàgina següent:
Entre altres perles destaca que malgrat tenir una legislació en la matèria molt recent (codi penal de finals del 2005, modificat a finals del 2008) no està exempta de mancances, i que l’estat andorrà ha fet el màxim de reserves autoritzades per la convenció penal sobre la corrupció, tractat internacional al qual ens vam adherir, i encara no ha signat el protocol addicional a la convenció penal.
Així, el nostre codi penal permet entre altres els intercanvis de serveis i favors i citant l’informe: “Ces échanges de bons procédés semblent assez largement répandus et communément admis, car ils ne sont pas assimilés à des faits de corruption dans les mentalités, ni appréhendés comme tels dans le Code pénal”.
El fet que només es considerin delictius els actes que impliquin enriquiment, a més, deixen fora del codi tot el que siguin avantatges immaterials, com lliurament de títols honorífics o favors de tot tipus, inclòs sexuals.
També pot ser difícil atribuir un valor econòmic a coses com l’admissió en una escola, el lliurament d’un diploma, l’adjudicació de contractes, projectes o obres públiques amb criteris poc clars o d’aprofitar-se d’una situació de poder per donar tractes de favor tot esperant que “et tornin l’ascensor” tard o d’hora.
“Mi faresti un favore, mi faccia un favore”.
No es tracta aquí d’una amenaça pel sistema, l’informe diu textualment que es una realitat: “les échanges de faveurs sont très répandus, voire communément admis, en Andorre”. Ho veu el GRECO i ho veiem tots, però ningú té els collons de fer-hi res.
Podria continuar avorrint-vos explicant que el sector privat queda al marge de la legislació andorrana en matèria de corrupció, que les penes imposades en el codi penal, pels casos coberts per la legislació són absolutament ridículs, etc, etc... Podeu llegir l’informe vosaltres mateixos.
El grau d’indignació sobre aquest tema dependrà de cadascú. Una gran part de la societat prefereix aparentment que les coses continuïn així. A mi m’exaspera, i a més m’avergonyeix; vaig ser un dels 28 consellers generals que van votar la llei del codi penal l’any 2005, llei treballada i aprovada en consens per tots els grups parlamentaris de la cambra (trets d’uns pocs articles que no tenen res a veure amb el que parlem avui).
Guillem Valdés Alemany
@guillevaldes
Hem preocupen 2 coses:
ResponElimina-sembla que quan s'aproven lleis amb consens no tenim cap garantia que aquestes siguin bones (tenim l'exemple recent de la "megapifia" de la llei de la CASS)
-mirant als règims dictatorials de l'altra riba de la mediterrània que els pobles s'esforcen per enderrocar, al costat de la manca de llibertat d'expressió una xacra característica es la corrupció... aquí tenim la sort d'expressar-nos amb un grau de llibertat prou alt, però sembla que la corrupció (en alguna de les seves diferents aparences) no ens es completament aliena...
Dos matisos al que diu en Bernat- i que comparteixo tanmateix- . D'una banda, que ja ho diuen, que una llei consensuada és una llei que no agrada a ningú- i afegeixo- de la qual ningú se'n fa càrrec.
ResponEliminaDe l'altra, i en referència a la llibertat d'expressió: potser sí que n'hi ha, però collons per exercir-la no tant.
i en referència a l'article del Guillem...
En una societat petita en règim de subsistència, com ha estat Andorra durant tant de temps, l'intercanvi de favors no només no era un delicte sinó que era una estratègia de supervivència. No hem sabut passar a l'estadi superior, i ara costa. S'ha de revisar conceptes com incompatibilitats reals, i aleshores tindrem un nou problema. no hi ha voluntaris per ficar-se en política.
per cert...ja tinc ganes de llegir l'article sobre periodistes...ehem
Les lleis aprovades en consens tenen dos inconvenients majors:
ResponElimina- Si les posicions de partida de cada part són massa allunyades, es pot acabar fer un bunyol que no sigui "ni chicha ni limoná", on cada part està més preocupada per no quedar massa en evidència amb les concessions que ha acceptat i es perd de vista l'interès general i la congruència. Jo prefereixo una llei valenta i coherent amb el que pensi una majoria i que hi hagi força debat al voltant dels temes que l'oposició no comparteix.
- El consens pot acabar convertint-se en una excusa on tothom acaba dient que no té culpa de rés.
Veig que faré be en pensar-me dos vegades el que posaré en l'article sobre periodistes...
ResponEliminaEstic d'acord amb tu Noemí, el que cal es que anem convertint-nos en un país més modern, més just i més madur. El sistema d'intercanvi de favors no es percep com un problema per molta gent, i els que se'n beneficien no ho posaran gens fàcil per deixar que se'ls destroni de la seva situació de privilegi.
Els dos termes, corrupció i llibertat d'expressió, estan mes lligats que enlloc en una comunitat com la nostra. Per aixo, tot i que formalment gaudim d'una llibertat absoluta, en el nostre entorn costa tant expressar-se amb absoluta llibertat. Qui sap si un dia necessito la benevolència del qui avui voldria criticar (respectuosament, aixo si!) una determinada manifestació o acció?
ResponEliminaPotser, jo personalment, la meva família o la meva empresa patirem "represalies" per haver pres partit legítimament sobre un cert tema...
Es precisament en una comunitat petita com la nostra on podem ser mes vulnerables a una manera de fer política poc transparent i guiada per interessos particulars i no comuns. Al final però, i tornant al teu post anterior, Guillem, on parlaves de la classe política, tot va lligat, la societat té els polítics que es mereix, son la imatge de les actituds individuals, els intercanvis de favors s'acabaran quan cada ciutadà es responsabilitzi i actuï amb el mateix rigor que després exigim col·lectivament a la classe política...
Per cert Guille, mira't a la configuracio del bloc si et posa alguna cosa de l'hora... si et mires les hores dels posts sembla que estiguem penjats a la xarxa a les tantes de la matinada!
ResponElimina;-)
Totalment d'acord Bernat. Si no hi ha compromís individual ja podem anar demanant la lluna. Es massa fàcil cagar-se en tot quan del favor se'n beneficia un altre, i buscar justificacions estrambòtiques per calmar la mala consciència quan el favor es per nosaltres. Una cosa es la vida privada i l'altra la gestió de la cosa pública, i aquí s'ha de ser seriós, coherent i honest.
ResponEliminaBernat com diu Vito Corleone :"Estudiare leggi -similar a aprovar lleis ;-)- è como tenere uma polizza d'assegurazzione!" és broma, però les frases del Padrino m'encanten.
ResponEliminaQuan parleu de la llibertat d'expressió amb la Noemí afegiria que tot depèn dels límits que té cadascú i els límits tenen a veure amb les pors, i a les pors dels altres jo els hi tinc molt respecte. Ara qui n'estigui lliure que tiri la primera pedra, i els altres anirem seguint (eh, Guillem? ;-)). Es tracta de construcció, de compromís, de canviar maneres de fer, de trencar esquemes,... la constitució és joveneta, difícil no legislar amb errors,ho diuen a Silicon Valley s'aprén més dels fracassos, ì n'hem d'aprendre .Igual que un corredor de fons no és només qüestió de temps sinò del que es fa en aquest temps (control de pulsacions i més ...) i potser el pulsòmetre som els ciutadans(els que estem a les xarxes podem dir molt) i hem de comprometre'ns i ser més participatius.Jo confio molt en les noves generacions crec que ells ho sabran fer,tenen menys pors i estan educats més en la trasparència,tornant a citar al padrino: "cada cop hi ha menys marionetes mogudes pels fils dels poderosos" i potser per "enriquir-nos no caldrà tenir amics poderosos."