SOLEDAT

Aquest article no va de política, ni de crisi, ni tant sols d’actualitat.

No perquè no hi hagi notícies ni temes dels quals parlar. El que no hi ha són ganes. Almenys avui; potser hi torni la setmana vinent, per parlar d’aquells temes que solen agrair els que comparteixen el teu punt de vista, o que provoquen reaccions de rebuig o indiferència a la resta.

Avui va d’estats d’ànim. Del que passa quan se’ns acaben les piles. Quan la vida ens passa per sobre i ens fa sentir com un suro a la deriva. Quan per voluntat, cansament o per distracció deixem anar els fils invisibles que ens ajuden a mantenir el rumb malgrat les dificultats.

Una persona molt important a la meva vida deia que naixem sols, vivim sols i morim sols, tant hi fa qui t’acompanyi al llarg del camí. Jo no compartia aquesta idea, però és ben cert que per molta empatia i per molt que et coneguin aquelles persones que tens  a prop, cadascú sent i viu les coses a la seva manera.

Moustaki deia que no estava mai sol, amb la seva soledat, a qui  descrivia com una companya.

Estem sols davant les nostres responsabilitats, les nostres accions i les nostres decisions. Podem esmorteir la sensació envoltant-nos de persones que han seguit camins paral·lels, o pensant que som com la resta, que tots passem per experiències semblants.

Però cada pas que fem, cada decisió que prenem els triem entre una infinitat de possibilitats, i sempre l’última decisió la prenem sols. Per molt que ens excusem en les circumstàncies de la vida, el context no ho justifica tot. Algunes persones prenen decisions equivocades tenint-ho tot a favor, i altres malgrat viure situacions extremes saben prendre les decisions correctes.

Qüestió d’educació? d’instint? Intel·ligència? Força de voluntat? Caràcter? Sort?

Potser una mica de tot.

Aquest dimarts la meva filla ha fet disset anys. N’estic molt orgullós. Ha heretat el caràcter i la força de la seva mare, i s’està convertint en una gran persona, curiosa, crítica i desperta.

Els fills ens poden donar les majors satisfaccions, però la sensació de portar al món un nadó no es pot dissociar del vertigen de la responsabilitat que implica.

De cop, els adults- éssers imperfectes- ens posem l’uniforme de pares i ens aboquem a preparar els nostres fills per a les batalles de la vida. Els donem valors absoluts que els donin confiança. Apliquem tots els nostres coneixements per què la seva vida sigui la millor de les vides possibles, els diem el que està be i el que no, els protegim del perill i esperem que no cometin gaire errors.

Però amb disset anys, ja fa temps que els fills s’han adonat que tots cometem errors, i que els pares no en són cap excepció.

I els pares comencem a entendre que per molt que els preparem, només ens limitem a donar seguretat, el millor exemple possible, la màxima informació de què disposem i tot l’amor del món, sabent, però,  que ells cometran els seus propis errors, i s’aixecaran més forts en superar-los.

Ells, com nosaltres, estaran sols en el moment de prendre les decisions, les importants i les trivials. Amb una mica de sort, els quedarà però la seguretat que facin el que facin sempre els farem costat, i que si ensopeguen pel camí sempre tindran on recolzar-se per tornar-se a aixecar.

Decidir i assumir les conseqüències de les nostres decisions forma part de la vida i del nostre creixement. Però no estem mai realment sols quan prenem decisions. Les prenem en base al que som, al que hem après i al que hem vist. En aquests moments, quan ens deixem portar per l’instint per obrir una porta o tancar-ne una altra, és precisament quan surt a la llum el que som i el que hem après a la vida. Ens acompanya el viscut, els consells i tot el que ens ha aportat la gent que ens estima o ens ha estimat algun dia.

Per molts anys Clàudia, continua creixent, continua aprenent, dels errors i dels encerts, no tinguis mai por de ser tu mateixa, no estaràs mai sola.

Twitter @GuillemVA

Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 28/03/12

TRANSPARÈNCIA

Últimament mirem cap a on mirem sembla que només hi hagi grisor. La crisi continua afectant milions de famílies dins i fora de casa nostra, i les notícies dels mitjans de comunicació, els continguts de les xarxes i els articles d’opinió- els meus inclosos- no semblen parlar d’altra cosa.

Cada cop hi ha més “nous pobres” mentre el sector bancari- actor principal de la crisi- no sembla renunciar a res, i els polítics busquen solucions a una situació afavorida per la seva passivitat.

A França, François Hollande proclama a París que vol liderar una “revolució socialdemòcrata” europea declarant que “no permetrà que les finances escapin al control de la política”. Entretant, la majoria dels governs socialdemòcrates han mostrat una submissió total al sistema, intentant desmarcar-se de la dreta fent malabarismes en l’escàs marge de maniobra que els queda,  lluny de les grans frases i els grans principis que tant fàcilment exhibeixen des de l’oposició.

El president del BCE Mario Draghi sentencia en el Wall Street journal que “el lloc de treball segur s’ha acabat” i que “el tradicional estat del benestar ha quedat enrere.” I es queda tant ample.

En la mateixa línia ens van passant la píndola per què acceptem l’inacceptable: la precarietat laboral, l’atur, la fallida de la seguretat social i el sistema de pensions, les retallades en la sanitat, l’educació, el dret a l’habitatge i la majoria dels drets reconeguts i adoptats en les constitucions dels països democràtics.

Malgrat tot, els governants continuen escèptics davant moviments com el 15M, que tenen, mal els pesi, el suport d’una amplia majoria de la societat, i es resisteixen a fer canvis substancials en l’ordre de prioritats, i reformes en profunditat que permetin controlar els excessos que genera  la globalització dels mercats.

Per moltes revolucions que prometi François Hollande, el principal problema de l’esquerra europea -ara per ara- és la manca de credibilitat. Als Estats Units, bressol del capitalisme i l’ultraliberalisme que ens ha arrossegat a la situació actual sense que – per cert- ningú hagi anat a la presó, van un pas endavant de nosaltres, -com de costum-. La proximitat de les eleccions ha generat un profund debat sobre el paper de l’estat en la societat del segle XXI. El discutit premi Nobel de la Pau Barack Obama -en compliment d’una promesa electoral- va llençar en només quatre mesos de mandat la pàgina data.gov i fa pocs dies la pàgina ethics.gov que recopila fins a set bases de dades que permeten conèixer en detall tot un seguit d’ informacions considerades secretes fins avui.

Entenent que la democràcia es basa en un accés igualitari a la informació i a la disponibilitat d’eines de control sobre els responsables polítics, aquesta eina obre la possibilitat a qualsevol ciutadà de saber els noms de totes les persones que s’hagin reunit amb membres de l’administració, relacionar identitats amb xifres de donacions privades a campanyes electorals, contribucions de lobbies i grups d’influència i denúncies per violacions ètiques.

Espanya i Andorra són dels pocs estats democràtics que no tenen una Llei de transparència. Ja estem retallant els abusos “per sota”, què tal si ens comencem a donar les eines per retallar els abusos “per dalt”?

Twitter @GuillemVA

Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 21/03/2012

SOSTRE DE VIDRE

Groucho Marx va dir un dia que mai voldria formar part d’un club on s’acceptessin persones com ell. En realitat, la frase la va motivar el fet que no el van admetre en un club al qual s’havia inscrit amb el seu nom real. Malgrat que després del rebuig,  els membres del club es van adonar de qui s’amagava rere el nom de Julius Henry Marx i van intentar rectificar, en Groucho va deixar anar la seva lapidària frase, i es va quedar a casa.

Tots hem estat confrontats en un moment o altre al neguit de l’acceptació social. Ja sigui a l’escola, amb els amics o a la feina. Pertànyer a una gran o micro comunitat ens reconforta i ens fa sentir menys sols al estar envoltats de gent que comparteix alguna cosa amb nosaltres. I quedar-ne exclòs -per algunes persones- es pot convertir en un autèntic drama personal.

Existeixen clubs o comunitats de tot tipus, amb o sense estatuts. Es creen associacions de persones amb afinitats o problemes comuns i amb objectius diversos, des de passar una bona estona fins a defensar els drets d’alguns col·lectius.

La sub-cultura popular també ens diferencia despietadament entre guapos i lletjos, prims i grassos, alts i baixos, calbs i peluts, cultes i incultes, intel·ligents i curts de gambals, feliços i desgraciats,  i la pitjor de totes: entre guanyadors i perdedors.

Però existeixen discriminacions més cruels i subtils encara. Els que separen una part de la població de la resta, mitjançant el que es sol anomenar un sostre de vidre.

De forma més o menys natural, i sense necessitat d’una planificació o intencionalitat organitzada existeixen sectors de població en posició avantatjada i d’altres que ho tenen molt difícil per progressar. Entre les els dos grups existeix encara, però està en vies de desaparició la classe mitjana, que sol fer de pont entre les dues tendències extremes.

Una de les conseqüències de la crisi actual és la destrucció de la classe mitjana, creant un autèntic fossat entre rics i pobres, avantatjats i putejats.

El fet de pertànyer a un grup o altre no ens fa ni millors ni pitjors, Andorra no és més classista que altres països, és un país d’acollida on tothom es fa amb tothom en un model de convivència que molts estats voldrien. La única diferència rau en les oportunitats de progrés reals dels uns i dels altres.

Els sostres de vidre no són totalment infranquejables. Hi ha dues vies d’entrada principals. La via petita permet que de tant en tant, en mèrit a l’esforç i al talent alguns ciutadans arribin a destacar prou per entrar al club VIP. L’altra via es regeix més per un tema d’interès, si algú pot aportar i ser útil als altres membres del club només cal que accepti tàcitament les normes del club per passar-ne a ser membre.

El sostre de vidre separa un món d’oportunitats on sol circular informació privilegiada, on es gesten els grans projectes i la resta, que viu somiant en un món d’igualtat d’oportunitats.

En clau de societat es pot entendre que quan s’assoleix una posició de relativa comoditat les persones vulguin conservar aquest estatus i acabin perdent qualsevol tipus d’empatia amb la resta de la societat.

Però en clau de país democràtic, els poders públics han de vetllar per la igualtat de drets de tots els seus ciutadans.

La setmana passada el Govern va aprovar el projecte de Llei d’inversió estrangera per entrar-la a tràmit parlamentari. Després de viure durant dècades en l’estatu quo i practicant el “qui dia passa any empeny” per fi un govern assumeix que no podem continuar vivint d’esquenes a la resta del mon i obre la porta a una autèntica revolució per a l’economia del país. Aquest canvi, desitjat o assumit ha de permetre la possibilitat d’implantació de nous negocis, creant noves oportunitats a dins i fora de les nostres fronteres.

La  decisió és valenta i l’objectiu l’obertura de tots els sectors de l’economia. Ja ho va provar el govern Pintat, però el seu propi partit ho va impedir aleshores. Ara sembla que la situació de crisi ha afavorit que la proposta tiri endavant.

Caldrà veure però, si la Llei està dissenyada pel conjunt de la societat, o retocada i mutilada per la pressió dels lobbys que es passegen per damunt del nostre sostre de vidre particular.

De moment, abans de nàixer ja tenim dos símptomes preocupants que s’hauran d’explicar molt bé si prosperen. Els advocats han aconseguit quedar-ne fora, i el govern ha introduït un criteri d’arbitrarietat insòlit. Sota el paraigües de l’interès general les autoritzacions de nous negocis s’analitzaran una per una, i serà un ministre o l’alt funcionari de torn qui decidirà si aquesta s’ajusta o no a l’interès públic.

En un estat democràtic aquesta responsabilitat hauria de ser exclusiva del parlament, legítim representant del conjunt de la societat. En tot cas, ara li toca als nostres parlamentaris tractar la qüestió i demostrar si és veritat o no que Andorra hi ha sostres de vidre que divideixin la societat en dos.

Twitter @GuillemVA

Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el dia 07/03/12

POLÍTICA?

En aquest racó de món, les persones de la meva generació hem tingut, fins ara el privilegi de viure en democràcia des del dia que vàrem nàixer. No hem conegut guerres ni dictadures. Hem tingut la sort de viure en països on diferents formacions polítiques s’han anant alternant en el poder en funció de les preferències dels ciutadans.

Malauradament, aquesta situació envejable amb la perspectiva del que han hagut de viure generacions anteriors, no ha pogut evitar que estem abocats a una gran crisi econòmica, de valors i política.

Els ciutadans tenen la sensació que l’alternança política ha deixat de ser un factor de regeneració democràtica i un impuls de creixement i millora de les nostres societats. La democràcia i la fe en el sistema perduren, però cada cop més gent vota al mal menor sense cap il·lusió que les coses puguin canviar realment.

Hi ha un sentiment creixent de distanciament entre la societat i els seus representants, que generalment -malgrat les millors intencions- cada cop tenen menys marge per emprendre accions polítiques profundes, i amb prou feines sobreviuen a base de pegats al difícil equilibri d’intentar acontentar uns i altres per poder continuar en el poder.

Aquesta setmana s’ha parlat molt de la recurrent llei de la nacionalitat, de la viabilitat de les pensions de la CASS, de l’obertura econòmica, o de la Llei electoral.

Aquests, i molts altres, són temes que demostren la dificultat que tenen els nostres dirigents per encarar els grans eixos que sustenten el model de les nostres societats.

Queda molt bé escriure grans principis en les constitucions, com la sanitat universal, el dret al treball i a la vivenda, la igualtat dels ciutadans. Però les Lleis que han de reflectir aquests principis s’encallen amb facilitat.

Portem dècades conscients que el model econòmic de la nostra seguretat social no és viable des del punt de vista comptable, i dient que la CASS acabarà petant tard o d’hora si no es posen mesures.

Potser l’arrel del problema no és tancar la quadratura del cercle. No és, o no hauria de ser un tema econòmic, ni tant sols polític.

Potser la base de tot plegat és un problema filosòfic. No podem escriure i votar una constitució on l’estat garanteix un seguit de principis i drets dels ciutadans i escudar-nos després en raons tècniques per no complir-los.

Que cotitzem un terç del que repartim en pensions? Molt bé. Aquesta és l’anàlisi d’un economista. Els responsables polítics han de decidir si continuen donant-se cops de cap contra un mur intentant resoldre un problema que des del punt de vista econòmic no s’aguanta  - i no s’aguantarà per moltes retallades que es facin -, o es concentren en com construeixen un estat de dret a l’alçada de la nostra Carta Magna.

Tothom assumeix que les cotitzacions per la branca de salut serveixen a un fons comú solidari per aquells que tinguin en algun moment necessitats mèdiques. I tots agraïts si ens podem estalviar necessitar aquests fons per a ús propi. No entenc que una societat moderna no es plantegi les pensions amb la mateixa filosofia. La vida ens pot anar millor o pitjor, però si un té la sort d’arribar a la jubilació amb uns estalvis conseqüents, pis de propietat i caseta a la platja, hauria de ser capaç de renunciar a una pensió que no necessita per tal que d’altres que han tingut menys sort puguin acabar les seves vides amb dignitat.

És evident que els compromisos contrets en el model actual s'han de respectar i cadascú té dret al que hagi cotitzat, però penso que som a temps de pensar un nou model que a més de viable sigui més social i solidari. És la gran diferència entre la defensa de l'interès general o actuar com una empresa privada amb diners públics.

Si malgrat la crisi no aprenem a treballar com una gran comunitat i no aturem el cafè per tothom en aquest i molts altres temes, difícilment continuarem avançant com a societat, i continuarem lluny del país que podríem arribar a ser.

Twitter @GuillemVA

Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 29/02/2012

L’ORDRE NATURAL DE LES COSES

Fa uns mesos se’m va posar entre cella i cella tocar la cançó Snow de Red Hot Chili Peppers a la guitarra. Era com una fita per provar les meves habilitats i la vaig tocar obsessivament durant dies i dies. Malgrat tot, només fa quatre anys que vaig a classes de guitarra i me’n adono que el meu nivell no dóna per tant, encara.

En el fons de mi mateix sabia que encara no estava preparat, que per molt que m’agradés la cançó, ni que fos per respecte als músics professionals, tot necessita el seu procés de maduració.

Calen fites i somnis per complir, ens ajuden a avançar i a millorar cada dia, però també és bo saber quins són els nostres límits. I hem de ser conscients que tota fita necessita d’un camí per recórrer.

En el dia a dia trobem milers d’exemples que ens recorden que hi ha un ordre natural en totes les coses, que no ens poden saltar etapes, ni començar les cases per la teulada, per moltes ganes que tinguem de veure la casa acabada.

La feina del dia a dia i l’esperit de superació ens poden fer assolir reptes que quan estem desanimats no gosaríem somiar. Però és necessari viure en el present i ser coneixedors de la nostra realitat.

Massa sovint ens quedem palplantats esperant que la vida canvïi per art de màgia, que ens toqui la loteria o que els polítics trobin solucions miraculoses a tots els mals. Personalment només crec en la màgia dels sentiments i en la força de voluntat, sé que les possibilitats que em toqui la loteria són remotes i penso que els polítics no podran fer miracles si no tenen al darrera una societat implicada que els empenyi en la direcció correcta.

Ens han volgut fer creure que ens podem guanyar la vida sense treballar, fer el dinar sense res a la nevera i trobar la felicitat sense sortir-la a buscar.

La música és una bona metàfora del que passa a la vida real. Com en els sentiments, en la feina, l’educació i la majoria de les coses que formen la nostra realitat no es pot fer trampes. Són terrenys immunes al poder i als diners, només depenen del nostre talent i la nostra constància.

La bona notícia és que després d’assumir que no tinc –encara- nivell per fer certes coses amb la guitarra se m’ha acudit provar una altra cançó amb la qual estava encallat des de fa un parell d’anys. He pogut comprovar que sense adonar-me’n, mentre he anat buscant noves fites, les classes de guitarra han anat deixant empremta i ara ja puc tocar Signe d’Èric Clapton amb la guitarra acústica sense massa dificultats.

Jo encara no toco Snow com cal, però continuaré practicant. Com diuen els Rollings, no podem aconseguir tot allò que voldríem, però si ho provem, de vegades acabem trobant allò que necessitem.

Twitter @GuillemVA

Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 22/02/2012

SOLDEU 2012

Aquest cap de setmana setanta milions d’espectadors hem pogut gaudir d’un dels màxims espectacles que ens pot oferir l’esquí femení d’èlit. No deixava de ser una prova més en el Calendari de la Copa del món, però pels Andorrans ha estat una prova històrica. La primera que se celebrava al nostre país.

Les condicions van ser les òptimes. Sol, baixes temperatures i una neu en perfectes condicions. Les esquiadores van oferir un espectacle de força, valor, tècnica i coratge que va embadalir els sis mil espectadors que van assistir des de la primera fila.

L’esdeveniment ha estat un èxit sense pal·liatius a tots els nivells. La pista, les instal·lacions, l’allotjament i l’organització van ser objecte de lloança per part de les esquiadores, les federacions i la premsa internacional.

En clau interna la lectura que en podem fer va molt més enllà de la d’un simple èxit en l’organització d’un esdeveniment esportiu. Hem demostrat al món- i a nosaltres mateixos- que quan ens ho proposem som capaços d’estar a l’alçada dels millors.

La copa del món de Soldeu 2012 no ha estat però un fet aïllat. Les nostres muntanyes ja fa anys que son motiu d’elogi fora de les nostres fronteres.

En un dels moments més crítics de la nostra història recent, aquest esdeveniment ha generat il·lusió, orgull i esperança. Un grapat de somiadors han aconseguit convertir el que per a molts era una utopia, en una realitat.

El ministre de finances i funció pública Jordi Cinca expressava pel twitter “Avui podem estar contents. Un poble autodestructiu i crític com el nostre, avui respirava felicitat i orgull de pertinença”.

No ha estat segurament la frase més afortunada del brillant ministre. No tinc cap dubte que el ministre es referia a la crítica destructiva, però és perillós ajuntar en la mateixa frase les paraules “autodestructiu” i “crític”. La crítica és l’antítesi del conformisme i en cap cas condueix a l’autodestrucció, més aviat a l’exigència de superació, sense la qual no hauria estat possible un esdeveniment com aquest. L’autodestrucció, al contrari, es nodreix de la incapacitat de reacció davant les amenaces, de les mentalitats tancades, de les solucions de facilitat i de la recerca de resultats a curt termini. És, en definitiva, el resultat de la manca d’esperit crític.

L’exercici de la crítica està mal vist a casa nostra. Sovint es confon amb la desqualificació, la deslleialtat o fins i tot amb un acte antipatriòtic. És cert que alguns destralers utilitzen la crítica com un arma en benefici propi, però aquests solen quedar retratats.

Avui tenim davant dels ulls, la prova que tenim un potencial i un marge de millora impressionants. Hi hagi o no hi hagi crisi, som un país de natura i muntanya i tenim un gran capital humà. Podem continuar copiant altres models, buscant solucions de facilitat a curt termini o podem començar a creure en nosaltres mateixos i convertir-nos en una referència mundial com a país de serveis lligat al potencial natural de les nostres muntanyes.

Fa uns anys un mapa d’Andorra de la CIA penjat a internet va ser l’objecte anecdòtic de debat durant un Consell General en situar la capital d’Andorra a Soldeu. Possiblement aquest cap de setmana algun funcionari dels serveis d’intel·ligència americans haurà pogut treure’s una espina i exclamar ben fort “Ho veieu com jo tenia raó?”.

Soldeu ha estat la nostra capital durant un cap de setmana gràcies a un grup de persones que ha cregut que era possible celebrar amb èxit una prova de la copa del món d’esquí. Tan de bo aquest sigui el punt d’inflexió que ens ajudi a trobar el camí del país que hauríem de acabar sent.

Twitter @GuillemVA

Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 15/02/2012

DOBLE MORAL

Aquest no serà un article políticament correcte. Segurament emprenyarà uns quants lectors, n’avorrirà a d’altres i en preocuparà a uns pocs- gairebé tots de la meva família-. Jo tinc els tres estats d’ànim alhora; estic emprenyat, avorrit i preocupat.

La primera iniciativa per construir un casino a Andorra es va produir l’any 1849, acompanyada de tres iniciatives més fins l’any 1880, abans que el tema quedés aparcat fins ben entrat el segle XX. La situació aleshores, poc després del tancament de les fargues era la de un país pobre, mal comunicat i gairebé sense recursos, i una part de la població hi va veure una possibilitat de modernització i creació de riquesa, però les diverses iniciatives van quedar frustrades per l’oposició frontal de França i del Consell General. El descontentament dels promotors i d’una part de la societat, enlluernada per les contrapartides ofertes a canvi de la concessió va estar a punt de provocar un enfrontament civil. L’any 1881, un grup de ciutadans va arribar a entrar per la força al Consell, segrestant el Síndic i proclamant un Consell revolucionari, però la intervenció dels Co-Prínceps va tornar a restablir l’ordre.

Durant la legislatura de 2001-2005 el Grup Parlamentari Liberal, presidit per l’actual Cap de Govern Toni Martí i del qual jo en formava part, es va oposar per unanimitat al projecte de Llei del Joc impulsada per l’executiu de Marc Forné, que obria la porta de nou a la creació d’un casino a Andorra. Diverses societats es van mostrar interessades, entre les quals el grup francès Partouche, l’empresa britànica Ladbroke’s i l’empresari de Las Vegas Sheldon Adelson.

Aquest últim ha estat notícia darrerament per la seva intenció de portar el seu imperi del joc a Madrid o Barcelona, després d’haver exportat el seu model de “ciutat de l’oci” de Las Vegas,  Singapur i Macao.

Els nostres pobres veïns, ofegats per la crisi i l’atur s’estan plantejant molt seriosament acceptar les condicions del multimilionari a canvi d’una quantitat impressionant de llocs de treball.

La presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre s’ha convertit en la principal impulsora de la iniciativa, recolzada per l’anterior Ministre d’Economia i Turisme del Govern del PSOE, i l’alcaldessa de Madrid, Ana Botella.

Esperanza Aguirre, que considera el projecte com “un rayo de luz en estos momentos de oscuridad”, ha arribat a declarar “hay que cambiar todas las normas que haya que cambiar”. Pot semblar engrescador quan es parla de la creació d’uns 200.000 nous llocs de treball, però les normes que “hay que cambiar” no són precisament “moco de pavo”.

El Sr. Adelson pretén crear una “illa legislativa” on, entre altres mesures es rebaixi la rigidesa dels convenis col·lectius, es modifiqui la Llei d’Estrangeria espanyola per obtenir permisos d’immigració més àgils, amb un tracte preferent pels empleats forans, on quedin eximits del pagament de la seguretat social dels treballadors durant dos anys, així com dels impostos de les tres administracions competents. Pretén què es modifiqui la Llei dels horaris comercials, que l’estat avali un préstec de 25 milions d’euros i que li construeixin infraestructures de metro, tren, noves carreteres i connexió a l’AVE. Demana la cessió de tot el sòl públic de la zona, reubicant vivendes de protecció social i expropiant el sòl privat necessari, l’exclusivitat i avantatges fiscals durant els primers 10 anys d’explotació i l’entrada al casino a menors i ludòpates. Pretén també què es canviï la Llei de prevenció del blanqueig de capitals, i advoca per un sistema d’intermediaris que en els seus casinos de Macao estan controlats per la màfia xinesa.

En altres paraules: el sotmetiment sense pal·liatius de l’estat de dret al poder del diner. Un genuí vestit fet a mida.

Però tornem a Andorra. El passat dos de febrer en un article publicat al Diari d’Andorra podíem llegir l’efectista titular: “Unanimitat a favor de l’obertura del casino”. La suposada unanimitat la feien un ministre del Govern, un assessor del Govern, un representant de la banca i dos empresaris. L’article anava més lluny indicant que en demanar al públic si algú hi estava en desacord ningú va piular. A veure qui era el guapo que aixecava la ma!

Des del famós discurs del Cap de Govern del mes de setembre, les al·lusions al casino han estat nombroses. Allò que no era lícit per Marc Forné sembla que ara ho és per Toni Martí. Caldrà veure com respon el seu grup parlamentari al Consell.

Penso sincerament que el Grup Parlamentari Liberal la va encertar l’any 2002. I també penso que la situació no ha canviat prou per convertir aquest atractiu i perillós nyap de diner fàcil en el motor de la nostra economia. El nostre país té el més calent a l’aigüera en matèria de fiscalitat i de legislació laboral com per jugar a muntar una rentadora de diner negre -per molt glamurosa que sigui- als nassos de la Unió Europea.

Però més enllà de la idoneïtat conjuntural, el més lamentable és que el casino és el paradigma d’allò en què ens hem convertit. Apostar pel casino és renunciar a crear riquesa sobre la base de l’esforç i la qualitat dels nostres ciutadans. És menysprear el potencial de la societat andorrana en la seva capacitat per crear talent i riquesa competint d’igual a igual amb els nostres veïns. És admetre davant dels nostres ciutadans i la comunitat internacional què no som capaços de sobreviure sense fer trampa. I és una renuncia als valors morals i ètics més elementals.

Si el que de debò compta és la cultura del “pelotazo”, del diner fàcil i de l’enriquiment sense mèrits, potser que comencem a revisar els principis bàsics del nostre sistema educatiu. No enganyem més als joves amb collonades com el valor de la formació, el treball i la justícia i entrenem-los quan abans millor a esquivar l’esforç, a agafar dreceres i a fer trampes. Tindran més possibilitats de sobreviure en el país que els deixarem.

Twitter @GuillemVA

Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Varira, emès el 08/02/2012

Links:

http://www.andorraantiga.com/els_casinos_a_andorra.html

http://www.diariandorra.ad/index.php?option=com_k2&view=item&id=17949&Itemid=380

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/01/23/madrid/1327314535_736844.html

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/01/25/madrid/1327495463_573176.html

http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Mas-Colell/viajo/Vegas/noviembre/negociar/casino/elpepiespcat/20120126elpcat_3/Tes

http://www.elpais.com/articulo/reportajes/Sueno/americano/ambicion/china/locura/espanola/elpepusocdmg/20120129elpdmgrep_5/Tes