No hi va haver sorpreses. Seguint la inèrcia de les eleccions
generals, els comuns també es van pintar de color taronja, amb una única
excepció; a Andorra la Vella, la Cònsol actual repetirà mandat deixant una taca
de color lila en el mapa polític andorrà.
A l’efecte Demòcrates per Andorra cal sumar-hi el fet que la
gent no sol canviar el color d’una parròquia o un govern per poc que les coses
es facin amb un mínim de cara i ulls. Només a la parròquia d’Encamp la gent ha
votat en sentit contrari del comú sortint. A Escaldes, Andorra la Vella, Sant
Julià, Ordino, Canillo i La Massana, més enllà de tsunamis taronges han reeixit
les candidatures de continuïtat, i tanmateix la lectura generalitzada, i en
part encertada, és la d’un canvi profund en el repartiment del poder en els
comuns.
De fet, si les eleccions no van produir sorpreses és perquè
tot el bacallà es va vendre durant la composició de les candidatures. Els
mestres de la política de passadissos del país van saber unir sense gaire
esforços els interessos locals de cada comú amb la nova marca de moda;
Demòcrates per Andorra.
Les eleccions comunals del 2011, passaran a la història per
ser les primeres en les quals la participació haurà baixat fins al 64% del
cens, amb una abstenció que a Andorra la Vella i Escaldes ha superat el 40%.
Més greu encara: passaran a la història per ser, més que mai, les eleccions de
la no-política.
En aquests moments de grans dificultats econòmiques i
estructurals de país, les candidatures han aplicat com mai la consigna “on no vagis a guanyar, no hi vagis a perdre”.
Cap candidatura ha gosat abordar els temes de fons que
afecten els ciutadans.
En termes futbolístics necessitàvem el Barça de Guardiola de
les grans ocasions i ens hem trobat davant del més poruc dels catenaccios.
Tothom, fins i tot els no favorits han jugat a no perdre, i és una gran
llàstima i una nova oportunitat perduda de connectar i motivar els ciutadans
mobilitzant-los en un autèntic projecte de país.
Les lògiques de partits en les què la culpa mai és pròpia,
defensaran que la crisi i unes eleccions massa desequilibrades són les causants
que prop de 9.000 dels 22.000 andorrans amb dret a vot es quedessin a casa o
votessin en blanc o nul.
El cert és que els ciutadans cada cop tenen més el sentiment
que el seu vot no aporta gran cosa, que no canvia rés, que els partits canvien
de nom i de color, però que tot continua igual.
En aquest sentit, Andorra no és cap fenomen aïllat. En els països
veïns hi podem trobar exactament els mateixos símptomes amb candidats que tenen
per bandera una nova manera de fer política sense definir-la.
A Andorra ha triomfat un partit que s’ha desmarcat -de
paraula- de la política tradicional, amb intencions reals de canvi o tirant de
populisme, però que al final sembla que s’ha quedat encallat a mig camí, en el
terreny de la no-política.
La bona notícia, és que en l’embranzida han aconseguit
il·lusionar moltes persones de gran vàlua que tenen ganes de posar tot el que
calgui i més per sortir de la situació actual.
Fins ara els ingredients de l’èxit han estat les aliances a
porta tancada, engrescar persones vàlides i cares noves que inspirin confiança
i credibilitat, i per damunt de tot evitar mullar-se sota cap concepte.
És una aposta d’èxit a curt termini. Aviat s’hauran de
prendre decisions, i les ideologies o els diferents models de país i de
societat despertaran del coma on estan immersos. Totes les persones vàlides que
s’han sumat al projecte es veuran sotmeses a un càrrec de consciencia personal,
i hauran de triar entre demostrar que aporten quelcom més que un grapat de
vots, o callar i acatar ordres sota l’amenaça de ser considerats
anti-patriotes.
Aquesta legislatura, que molts vaticinen com una legislatura
difícil i grisa sense grans polítiques d’inversions serà, al contrari, una
legislatura clau en la nostra història.
La classe política no podrà continuar gaire temps més venent
a la ciutadania que vivim en el món d’Alícia en el país de les meravelles.
Calen canvis profunds, i no només cal que es produeixin aviat, caldrà fer-los
recolzant-se en la pressió ciutadana. Si els ciutadans no ens impliquem i fem
sentir la nostra veu amb totes les eines que tenim a l’abast, els dirigents mai
tindran la valentia d’encarar unes reformes que podrien acabar provocant un nou
repartiment de cartes, sabent que els que tenen tots els asos a la màniga es
defensaran aferrissadament.
El debat fa dies que circula per a qui el vulgui escoltar, i
vola molt més alt que les propostes que hem escoltat durant la campanya
electoral. Ja s’han sentit veus parlant de model de país, de reforma de les
institucions, de millora del model de participació ciutadana en les decisions
polítiques, de major transparència en la gestió del diner públic, del
redimensionament de les administracions, d’un model impositiu en el qual tothom
aporti en la mesura de les seves possibilitats, de canvis en la llei electoral
per augmentar la representativitat en acord amb la realitat social, fins i tot
de canvis en la constitució, i no precisament per limitar l’endeutament de
l’estat com van fer a Espanya sota el dictat de Europa i les agencies de
qualificació.
El canvi només pot venir si els ciutadans ens impliquem, però
en aquest canvi sereu clau els nous càrrecs electes, els que us heu sumat a una
opció guanyadora i els que estareu a l’oposició. Vosaltres decidireu durant els
mesos i anys vinents si la responsabilitat que us han atorgat les urnes implica
prioritzar la veu de la vostra consciència i cercar el millor pels vostres
conciutadans i pel nostre país, o prioritzar l’interés de les vostres
formacions polítiques en agraïment a les persones que us han col·locat en una
llista electoral.
Twitter @GuillemVA
Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira del 7 de
desembre de 2011.
