Gesticulant

Encara no m’ha acabat de quedar del tot clar si Thamsanqa Jantjie és un aprofitat sense vergonya ni escrúpols o un malalt mental. El cas és que el tristament famós intèrpret del funeral de Mandela ha deixat bocabadat mig planeta. Va deixar en evidència des dels organitzadors de l’esdeveniment fins als serveis d’intel·ligència americana, que van permetre que el president de la nació més poderosa del món fes el seu discurs a un parell de metres d’un energumen esquizofrènic, amb antecedents penals per robatori, estafa, violació i intent d’assassinat, i per acabar-ho d’adobar, prou jeta per posar-se al davant de centenars de milions d’espectadors sense més nocions del llenguatge de signes que els integrants de Martes y Trece.

Però ben mirat, Jantjie potser no és més que un cas extrem d’un mal molt estès. Si obviem que va esguerrar el que havia de ser una mostra de respecte a una de les figures més destacades de la nostra història, aquest pobre diable no és gaire diferent del típic echao palante que no s’arronsa davant de res. O dels personatges que triomfen als programes de telerealitat, disposats a qualsevol cosa per uns minuts de notorietat. O del gerent d’Ordino Studios i altres venedors de fum a càrrec de diner públic. O de tants professionals que assumeixen temeràriament responsabilitats per sobre de les seves competències. O d’aquells càrrecs públics catapultats al cim per raons que res tenen a veure amb la seva capacitat per gestionar la cosa pública. Alguns excel·leixen en l’art de l’aparença i la gesticulació, i els que no sempre poden recórrer a la pantalla de plasma.

Twitter @GuillemVA

Emès al programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira i publicat al Diari d'Andorra el 18/12/2013

Exemplaritat

Autors i intel·lectuals de tot el món van presentar, a principi d’any, un manifest fent una crida als líders mundials per construir el que ells anomenen una “democràcia global”. Consideren que la primera urgència en aquests moments és la “civilització de la globalització” i que el gran desafiament de la humanitat rau en “l’extensió de la democràcia més enllà de l’Estat nació”. El filòsof Javier Gomá Lanzón denuncia que els darrers trenta anys “la filosofia contemporània ha desertat de la seva missió de proposar un ideal a la societat” i aposta per “l’exemplaritat com a principi necessari i organitzador de la democràcia moderna”. Defensa que no n’hi ha prou de complir la llei. Hi ha massa exemples que repugnen la sensibilitat social, que potser s’ajusten a la legalitat, però no a l’imperatiu de l’exemplaritat. Entretant a casa nostra, alguns continuen movent cel i terra per tal d’evitar la previsible i inajornable aprovació de l’IRPF al Consell General, disparant sobre els “traïdors a la pàtria” que l’han impulsat, i menystenint els parlamentaris que hi donen suport. La gran por, diguem-ho clar, és que el preu a pagar per una fiscalitat justa en la qual tothom pagui segons les seves possibilitats i que permeti acords de no doble imposició faci fugir els grans evasors, blanquejadors, corruptes i altres paràsits del sistema, que no tenen res a veure amb petits estalviadors estrangers. Doncs amb perdó del Sr. Nomen i la resta de paladins d’aquest sistema malalt, trobo que és una bona manera de matar dos pardals d’un tret i començar a bastir l’Andorra que els nostres fills mereixen.

Twitter @GuillemVA

Emès al programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira i publicat al Diari d'Andorra el 11/12/2013

Conviccions absolutes

Quantes vegades al llarg de la història els humans devem haver arribat a creure que el nostre món, tal com el coneixíem, era el final d’un camí més o menys imperfecte?

Tenim grans aptituds per a l’autoengany, i vivim presoners de la nostra realitat, la nostra educació i les nostres creences. Qüestionar els valors socials establerts ens castiga automàticament amb un sentiment incòmode i profund de soledat que ens aboca a l’exclusió. La societat es defensa contra els canvis de manera violenta, fins i tot, curiosament, pels sectors de la societat que més els necessiten. Som porucs i conservadors, ens ve de fàbrica. Preferim allò conegut, encara que millorable, a arriscar-nos a caure en una realitat encara pitjor. Som una mica com el hobbit Bilbo Bolson resistint-se a canviar la seguretat de la seva monòtona existència per una aventura cap a terrenys desconeguts.

Però fins i tot el terreny conegut pot no ser tal com pensem. Csanád Szgedi era un home de valors absoluts. Criat per un pare profundament antisemita, va defensar les seves conviccions racistes i xenòfobes fins assolir el número dos del partit neonazi hongarès Jobbik, amb el qual va arribar a assolir una cadira d’europarlamentari. Però un dia la seva vida va canviar radicalment en descobrir que la seva mare era filla d’un jueu supervivent d’Auschwitz que en tornar al seu poble, on ja no quedaven jueus va decidir amagar la seva condició per por de més patiments. Avui Szgedi no només ha renegat de l’odi que sustentava la seva antiga vida, sinó que ha sabut reconstruir-se a si mateix integrant una nova visió de la realitat que l’envolta.

Twitter @GuillemVA

Emès al programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira i publicat al Diari d'Andorra el 04/12/2013

Violència cultural

Malgrat els avenços en polítiques d'igualtat més de 700 dones han estat assassinades per la seva parella els últims 10 anys, i s'estima que els casos de maltractaments lluny de disminuir haurien augmentat un 50% a Espanya des de 2006. Pitjor encara, la violència masclista està augmentant entre els joves, que utilitzen les noves tecnologies com a eina de control sobre la parella.

Les polítiques de prevenció de la violència de gènere estan fracassant, i no només per una qüestió de mitjans, que també. Estan fracassant perquè estan centrades en la lluita contra la violència domèstica en lloc de la lluita contra l’origen del mal, és a dir la banalització de cultura masclista a tots els nivells.

No és només un fracàs polític, és un fracàs de tots els agents de la societat. De les famílies que transmeten la idea de superioritat de l’home sobre la dona als fills. Dels polítics que pensen que no n’hi ha per tant. Dels educadors que no son capaços d’inculcar valors d’igualtat i respecte als infants. De les religions que toleren i aproven llibres que fomenten la submissió de la dona a l’home. Dels veïns que callen. Dels publicistes, la premsa i les productores de cinema i televisió, que difonen la cultura sexista i els valors patriarcals. Dels miserables que recorren a la violència per dissimular la seva mediocritat, sense entendre que el respecte i l’amor de l’altre no es pot imposar per la força. De les víctimes que acaten el paper de víctima sense veure que qui la vol posseir no la pot estimar. I dels homes que encara no entenen que el feminisme no és cosa de dones sinó de demòcrates.

Twitter @GuillemVA

Emès al programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira i publicat al Diari d'Andorra el 27/11/2013

Gàngsters

L’any 2007 Goldman Sachs, primer banc d’inversió del món, va injectar massivament crèdits tòxics en el sistema vinculats a hipoteques escombraries, amagant als inversors que un dels seus clients havia participat en la selecció dels derivats de crèdits. Entretant, aquest va guanyar 1.000 milions de dòlars apostant per l’ensorrament dels títols que ell mateix havia col·locat, provocant la pitjor crisi econòmica des del crac del 29.

Tres anys més tard, l’autoritat reguladora del mercat financer dels EUA, la SEC, va presentar per primera vegada a la història una demanda a un tribunal civil, però aquesta es va tancar en fals amb el pagament de 550 milions de dòlars. És a dir, l’equivalent als guanys de 14 dies d’operacions o el que els americans anomenen peanuts.

Goldman Sachs també va participar en l’ocultació del deute grec preparant el terreny a la subhasta vergonyosa del seu Estat del ben­estar, i ha infiltrat el poder polític col·locant exmembres al tresor americà, als governs i al BCE.

L’agost passat va comprar a preu de saldo 3.000 habitatges per a joves a la Comunitat de Madrid, i ara aspira també a la compra dels 14.000 habitatges de protecció social que la Generalitat pretén vendre per complir els objectius de dèficit.

Per a ells la jugada ha estat rodona, gràcies a la complicitat dels governs europeus, l’FMI i el BCE, però la fallida moral del sistema ha causat violència i patiments a milions de famílies.

D’això a casa meva en diem crim organitzat, agradi o no als diputats i autoritats que s’escandalitzen quan algú els confronta, des de dins, a les conseqüències dels seus actes.

Twitter @GuillemVA

Emès al programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira i publicat al Diari d'Andorra el 20/11/2013

Rugbi

En el món de l’esport hi podem trobar el millor i el pitjor de la societat. Des de valors fonamentals com l’esperit de superació, la cultura de l’esforç i la constància, fins a la xacra de la violència i el dopatge. En el seu vessant més amable és un terreny pur, sense trampa. Com més esforç, més resultats. Com més treball, més tècnica i excel·lència. Podem competir contra els altres, però en realitat sempre competim amb nosaltres mateixos, en una lluita sense fi per ser millors. Millors esportistes, millors persones.

Un dels esports que millor representa aquest sentiment és el rugbi. En ser un esport on el contacte físic està permès, pot semblar dur i fer cert respecte. Malgrat tot, és un dels esports més nobles i formadors que un jove pugui arribar a practicar. En ell el treball d’equip es nodreix de les característiques individuals de cada jugador de tal manera que tots els ingredients s’acaben combinant en un interès comú. Cal treballar la força, la velocitat i l’agilitat. Però aquestes no serveixen de res sense l’estratègia, la intel·ligència, el talent, el valor, l’esperit de sacrifici i el treball en comú. I per damunt de tot, el rugbi és una qüestió de respecte. Respecte als companys, als rivals, a les regles del joc i a un mateix.

Tant de bo aprenguéssim a aplicar aquests valors a la nostra societat. Creure en el valor dels nostres individus, de l’esforç, de la constància i la feina ben feta. En el treball d’equip on tothom hi te el seu lloc. Només cal mirar les notícies per veure, però, com encara hi ha qui prefereix emmirallar-se en Lance Armstrong que en Sebastien Chabal.

Twitter @GuillemVA

Emès al programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira i publicat al Diari d'Andorra el 13/11/2013

Funcionaris

La setmana passada prop d’un seixanta per cent dels 1.200 votants a l’enquesta del Diari d’Andorra es va manifestar a favor de tornar a congelar els salaris del funcionaris l’any vinent. Xuclat per la inèrcia de la pregunta i en plena crisi econòmica, amb un sector privat agonitzant, per un moment vaig estar temptat de prémer sobre el sí.

La pregunta és perfectament legítima en ser un tema d’actualitat, però reconec que em va incomodar, perquè papallonejant per la xarxa en un moment de pausa, vaig estar ben a punt de deixar-me portar per la via de la facilitat i el victimisme basat en la meva perspectiva personal de les coses.

És un greu error caure en el discurs de la confrontació. Buscar culpables en moments de patiment és fàcil i perillós. A les portes de les eleccions en molts països europeus amb llarga tradició democràtica, la xenofòbia cala com el foc en els missatges dels polítics irresponsables, que pretenen així desviar l’atenció de la seva ineficàcia buscant una drecera fàcil per als il·lusos votants amb ànsia de respostes. La culpa és dels altres. Dels immigrants que delinqueixen, agafen els llocs de treball i treuen el plat de taula als il·lustres ciutadans de pota negra. Amb els funcionaris passa quelcom semblant. La confrontació entre sector privat i públic és un fals debat. El problema real és transversal, de rics i pobres, siguin empresaris o assalariats privats o públics. És de repartiment dels recursos. I mentre fixem l’atenció en les pagues dobles dels funcionaris, oblidem que amb la reforma tributària els bancs s’han estalviat enguany 30 milions en impostos. Entre altres coses.

Twitter @GuillemVA

Emès al programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira i publicat al Diari d'Andorra el 06/11/2013