Lluites de poder

Els partits polítics es fan i es desfan amb una facilitat sorprenent al ritme d’interessos i afinitats tribals: AND, CNA, ND, UL, PLA, PD, PS, CDA, RD, UP, APC, Verds, PRA, DA, en són alguns exemples.

Tret d’alguna honrosa excepció, la lluita pel poder ha estat el motor de creació i la causa de la dissolució de molts d’aquests partits.

Va ser la lluita de poder qui va motivar que el partit liberal original d’Andorra la Vella i Escaldes es diluís dins d’UL, en coalició amb partits de caire parroquial que poc devien sospitar del contingut de l’ideari liberal, ni falta que va fer. Aquesta formació es va transformar en el PLA, però la motivació original de sumar, en detriment de la recerca d’una unitat ideològica va ser la llavor de la seva caiguda uns anys més tard.

Tampoc se n’escapa el Partit Socialdemòcrata. Després de 14 anys a l’oposició i davant un partit liberal debilitat, es van buscar nous electors de centre, fent l’ullet de passada als ciutadans decebuts de centre dreta. Per no decebre els nous votants, el PS dona una imatge continuista i és escombrat del govern després de dos anys agònics al poder que els han dut a l’actual cul-de-sac.

El destí de Demòcrates per Andorra està encara per escriure, de moment però sense una ideologia identificable.

Avui preval la famosa màxima que la primera aspiració de qualsevol partit és governar. Discrepo. L’aspiració de qualsevol partit hauria de ser la coherència, la defensa dels seus valors i la voluntat de servei a la societat. Si toca, governant, i si no toca, fent sentir la seva veu i generant debat d’idees.

Twitter @GuillemVA

Publicat al Diari d'Andorra, el 17/04/2013

Seguim somiant

La setmana passada em vaig deixar portar pel meu costat més idealista, tot somiant amb la possibilitat que Andorra liderés una moció a l’ONU per eradicar l’especulació sobre la fam, les malalties o les vides humanes. Avui vaig més enllà.

En èpoques d’abundància poc ens ha importat si la nostra prosperitat venia de l’acord duaner, del contraban de tabac, de l’evasió fiscal, o del sistema de prestanoms. Tot un país, hereu de la cultura de l’esforç, la mesura i la prudència, ha posat el seu destí en mans de situacions circumstancials depenent de l’exterior, menystenint la possibilitat de crear riquesa interior per mèrits propis. Ens hem malacostumat al diner fàcil, fins el punt de fer-nos oblidar la nostra autèntica vàlua, la nostra ànima. Estem tan centrats en els inconvenients de la nostra petitesa i en la dependència de la salut econòmica dels nostres veïns, que hem acabat oblidant els nostres punts forts.

Andorra és un meravellós país de muntanya, amb centenars d’aspectes que ens fan únics i atractius pels nostres visitants, i amb un gran potencial humà. Som un país de natura amb una seguretat ciutadana envejable, i un estat de dret modern i democràtic. L’ús del faristol de l’ONU hauria de servir per fer alguna cosa més que l’andorrà.

Continuo somiant en un país referent del turisme de natura, amb una gran oferta comercial i cultural. En fer de la Universitat d’Estiu una plataforma de debat i progrés dels valors humans i la democràcia a escala mundial. I, per somiar que no sigui, en no tornar a dependre del diner fàcil, ja sigui en forma de contraban, de paradís fiscal o de casino.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra, el 10/04/2013

Posats a somiar

El Premi Nobel de medecina Richard J. Roberts va denunciar en una entrevista a La Vanguardia l’any 2007 que les farmacèutiques prioritzen els medicaments que estabilitzen malalties per davant dels medicaments que les curen.

El Tribunal Suprem de la Índia acaba de tombar una demanda de la multinacional Novartis contra fabricants de medicaments genèrics, permetent rebaixar el cost mensual de tractaments de càncer de 2.600 a 200 dòlars.

A l’Àfrica, mentre l’any 2011 la pitjor sequera dels últims 60 anys amenaçava la vida de més de 10 milions de persones, els fons d’inversió occidentals es feien amb més de 50 milions d’hectàrees per produir bio-combustible o simplement per especular.

A la ONU un grapat de països acaba de frustrar una proposta per controlar el comerç d’armes. Els mateixos que fabriquen el 75% de les armes del planeta.

Si una cosa ens haurà quedat clara a principis del segle XXI, és que l’home és un llop per a l’home, que el lliure mercat és una entelèquia i que els mercats no s’auto-regulen.

L’ànim de lucre no coneix límits morals ni ètics, i els organismes supranacionals com la CE, el BCE, l’FMI, la FAO, la OMC, la OCDE i tants altres no estan movent ni un dit per evitar-ho.

No seran aquests, ni el club Bilderberg, ni els mercats els que capgiraran la situació. Només ho podran fer els pobles units, condemnant l’especulació sobre la malaltia, la fam o les vides humanes.

Vull pensar que arribat el moment, davant una eventual votació a la ONU, Andorra s’alinearia sense reserves amb la defensa dels drets humans. Posats a somiar, presentar nosaltres la moció ja seria la repera.

Twitter @GuillemVA

Publicat al Diari d'Andorra, el 03/04/2013

Felicitat

El catedràtic d’economia aplicada de la UAB, Arcadi Oliveres, calcula que Occident ha gastat 4,6 bilions de dòlars en el rescat del sistema financer, és a dir, 92 vegades la quantitat que demana l’ONU per eradicar la fam al món.

El servilisme dels països occidentals davant el poder del capital, està portant la majoria dels seus governs a prioritzar retallades en la societat del benestar, en una fugida endavant amb aires d’acabar en tragèdia.

Recentment l’ONU, organització especialitzada en què els seus membres més poderosos n’ignorin els principis bàsics, ha declarat el dia 20 de març dia mundial de la felicitat, en “reconeixement a un objectiu vital fonamental per a l’espècie humana”.

La comunitat científica avala estudis ben diversos en la matèria, segons els quals es reconeix, per exemple, l'efecte positiu de la música en les persones, o que quan més televisió mirem menys feliços som.

La implicació en activitats socials, les noves experiències i saber valorar el que tenim per sobre del que ens falta, son tres dels principals generadors de felicitat, molt per davant de l’acumulació de béns materials. També són interessants els estudis sobre els efectes de la felicitat, com el de la Universitat de Nebraska fet sobre 10.000 adults que ha demostrat que la gent feliç és més sana i te menys malalties cròniques que la gent infeliç.

Pepe Múgica, president de l’Uruguai sembla tenir la clau. No som més feliços quan més coses tenim, sinó quan més temps tenim per gaudir d’allò que realment importa. Per poc que se’ns respecti el dret al treball, la salut, l’educació i l’habitatge, és clar.

Twitter @GuillemVA

Publicat al Diari d'Andorra, el 27/03/2013

Qüestió de principis

A tots -o a gairebé tots- ens remou veure situacions dramàtiques que impliquen víctimes de guerra, atemptats, explotació infantil, fam i malalties oblidades a casa nostra, però que a poques hores de vol causen estralls. Però per egoisme, impotència o simple supervivència acabem foragitant-les per, amb prou feina, encarar el nostre dia a dia.

Ens passa una cosa similar quan assistim passivament en el nostre entorn proper a casos flagrants d’amiguisme, nepotisme, ús d’informació privilegiada, plecs de bases fets a mida i un llarg etcètera d’injustícies, abusos de poder i perversions del sistema.

Quan del presumpte abús se’n beneficien els altres, la majoria està d’acord en posar el crit al cel, això si, en cercles controlats i amb la boca petita. Alguns per prudència o por, altres simplement, per estar en situació de poder reclamar, quan toqui, la seva part del pastís.

I és que els abusos de poder i la corrupció no deixen de ser oportunitats, dreceres cap a l’èxit o una vida acomodada per moltes persones que serien incapaces d’arribar-hi per mèrits propis.

És massa fàcil deixar a parir els polítics, quan aquests, en el pitjor dels casos son simplement una mostra representativa de la societat que representen. La gran majoria intenten ser útils a la comunitat, i els que no, no son diferents de molts dels seus votants. A uns i altres, l’andorranitat, els principis i els ideals se’ls acaben quan se’ls toca la butxaca o alguna situació de privilegi inconfessable. El més trist de tot plegat, és que el clientelisme forma part de la vida política per que una part de la societat així ho vol.

Twitter @GuillemVA

Publicat al Diari d'Andorra, el 20/03/2013

Revivals

El PS -o una part del PS- ha decidit darrerament tirar d’hemeroteca i reeditar dos dels seus greatest hits ressuscitant la llei del matrimoni gai i la despenalització de l’avortament en els tres supòsits bàsics.

Potser seria injust atribuir únicament l’oportunitat d’aquestes dos iniciatives del PS a la recerca de credibilitat en un moment particularment difícil -per dir-ho suament- d’aquest partit. Però sigui quina sigui la motivació no hem d’oblidar que al darrere hi ha les vides de les persones en joc. Hi ha una societat representada democràticament al Consell General.

Davant una pregunta difícil, inesperada, en directe, i en una ràdio estrangera Toni Martí va obviar les pressions i va estar a l’alçada del seu càrrec, en afirmar que els parlamentaris es deuen als seus ciutadans i que per tant han de poder votar amb llibertat qüestions com el matrimoni gai o l’avortament. La sinceritat, o la por de sortir a les portades internacionals en una mala postura el van portar a fer el que no han gosat, ni l’executiva del seu partit, ni el grup parlamentari, provant de separar sensibilitats personals i la responsabilitat dels càrrecs públics. Com si en accedir a un càrrec públic deixéssim de ser persones.

Ja vam caure al parany de la possible crisi institucional l’any 2005. Amb tota humilitat, ens vam equivocar en permetre que es traslladés als parlamentaris un problema i una responsabilitat que no els corresponia. Quan, en una democràcia parlamentària el sentiment majoritari d’una societat xoca amb el d’un cap d’estat, el problema és del cap d’estat, no dels representants del poble.

Twitter @GuillemVA

Publicat al Diari d'Andorra el 13/03/2013

Lliscant pel costat fosc

L’última vegada que vaig sentir la frase “si no estàs amb mi ets el meu enemic” va ser de la boca d’en Darth Vader a l’episodi III de la guerra de les galàxies. George Bush fill va dir quelcom semblant després dels atemptats de l’onze de setembre de 2001 acusant de terrorista qui no li fes costat, Lenin abans que ell l’any 1920, i fins i tot Jesús, molt abans va sentenciar que “el que no està amb mi està contra meu”.

Aquests són només alguns exemples d’una argumentació tant vella com el món.

Intel•lectualment, i parlant des de l’agnosticisme, només en un dels quatre casos anteriors es pot arribar -no sense esforç- a justificar una postura tant radical: en el de la religió, on el dogma, per definició, preval sobre el raonament. És una qüestió de fe, o hi creus o no hi creus, o estàs amb mi o estàs en contra.

En canvi, la resta de casos corresponen a una forma esbiaixada i malaltissa d’entendre la confrontació d’opinions en un sistema democràtic.

El dret a discrepar no només és bo, és necessari, però el fet de discrepar implica assumir el risc d’equivocar-se. Pitjor encara, el risc de no equivocar-se i trobar-se en minoria.

Només cal fer un repàs per sobre a la premsa local per adonar-nos que de postures radicals n’hi ha tantes com vulguem trobar. Fer per a vianants l’Avinguda Carlemany, el matrimoni gai i les línies vermelles o les guerres internes de partits només en són tres exemples. Em fan pensar que potser tenim massa cavaller del costat fosc i poca gent amb ganes de sumar, de convertir els problemes i les diferències de criteri en oportunitats de millora i de progrés.

Twitter @GuillemVA
Diari d'Andorra, 06-03-2013